Euskal Herria i Catalunya, berean bide elkarrekin.
La nostra aventura cap al nord ha finalitzat. Ja tornem a estar a aquí, amb les maletes per desfer, roba per rentar i un munt de records nous i conjunts per guardar.Tinc unes ganes bojes d'anar a dormir, el viatge de tornada ha estat llarg, fred i calorós, alegre i trist alhora. Vull estirar- me al llit i tancar els ulls, sentir el llençol a la pell i l'olor de suavitzant. Ha estat un vespre estrany, he intentat païr les vivències d'aquests dies genials i irrepetibles però costa.
Altra volta a casa... m'he dutxat amb aigua calenta, he utilitzat una tovallola seca, m'he posat la samarreta nova i el meu llit calent i confortable m'espera. Serà una nit tranquila, sense fred ni sorolls però, que vols que et digui... preferiria estar a la nostra tenda de campanya, dins del sac, gelada de fred i abraçada a tu. Prefereixo les dutxes d'aigua freda, els lavabos plens de mosquits i de guiris, fer cua per dutxar- me, per rentar- me la cara...
Prefereixo perdre'm amb tu per Épila i conèixer- per fi!!- el poble de la nostra vida (XDDDDDDDD mode ironia), passejar per "La Concha" de nit i de dia i anar a menjar uns pinxos pel Casc Vell de Sant Sebastià o un menú de sidreria... impossible d'acabar.
Prefereixo caminar tot un matí pel monte Igueldo, anar a un parc d'atraccions antic, baixar amb funicular i passejar altra volta pels parcs, sense pressa ni destí concret... que bonic és Donostia!!
Prefereixo riure amb tu dels "borja maris" de Santander, de l'ambient "pijo- quico" que vam trobar, passejar pel Palau de la Magdalena i veure aquelles platges tant boniques, les foques i els pingüins (pobres!!), aquells homes amb vermudes, polo a les espatlles i amb els pals de golf i aquelles dones mudades, conservadores i estirades. Prefereixo el barri pesquer de Santander que el port turístic i he de reconèixer que mai he begut tant de vi com al "Bar José". En fi... diuen que els nens i els borratxos sempre diuen la veritat, què ens vam dir aquell dia ??!!
Vaig passar- m'ho bé- de nit- imaginant històries rares, cagada de por i abraçada a tu dins la tenda de campanya, escoltant als dos tarats que teniem per veïns ¬¬'.
I gràcies, sobretot, per ensenyar- me Vitoria, perquè era el que realment tenia ganes de veure. Aquells carrers que parlen silenciosos i impacten, aquelles mirades dures de la gent i aquells cartells per tot arreu... aquella foscor que fa pensar.
posted by Mireia @ 12:12 AM
4 comments
links to this post
