Entre amagatalls.
Ja és fosc quan torno en tren cap a casa. El cabell que al matí estava ben recollit amb un "monyo"- ideal per estudiar XD- a aquestes hores ja intenta alliberar- se i, després d'estar tot el dia fora de casa, em començo a sentir la cara bruta, els ulls cansats, i badallo.La llum groguenca del vagó m'ha fet recordar aquell dia, als Ferrocarrils, tornant a casa després d'una passejada pel Gòtic, d'un dinar al Maremagnum. Que lluny que queda tot allò. Aquells dies cantant La Santa Espina al tren... quins moments. I he pensant en aquells avis que ens vam trobar i ens van ensenyar la lletra doncs, tristament, nosaltres només ens sabiem la tornada.
Mai els he tornat a veure - llàstima- però recordo la converça. Vam parlar de Barcelona. Ella deia que la capital tenia un no sé què difícil de definir, un caliu especial i així va caure en el parany de les comparacions. Barcelona, ciutat de símbols, de sentiment. Un espai ple i profund enfront la superficialitat majestuosa de Madrid. Les formes rodones vers les quadrades, la sinuositat vers la fredor, allò autèntic vers la disfressa. L'espontaneïtat enfront les formes i el protocol.
Ell no deia res, només escoltava i feia un gest amb el cap, semblava que estava dacord amb la seva dona. Ella seguia parlant: Madrid, la ciutat de l'aparença, de la sobrietat i la fastuositat. Barcelona, molt més dolça, més acollidora, menys senyora i més dinàmica, la ciutat plena d'olors, de colors, de racons, que et deixa aquell regust...
posted by Mireia @ 8:29 PM
3 comments
links to this post
