Això si que és ser un crack
Avui dimecres 7 de febrer, s'ha publicat un article d'Oleguer Presas al diari Berria. El penjo perquè val la pena llegir- lo, té tota la raó del món. Fa falta gent com ell, gent que s'atreveixi a dir les coses pel seu nom:
La bona fe
De Juana Chaos ha passat els últims vint anys a la presó. Reduïda pels beneficis penitenciaris que preveia la legislació anterior, s’havia computat i establert una condemna de divuit anys pels crims que va cometre. Tot i així, continua en presó preventiva, pendent de la resolució definitiva del procediment obert pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. L’Audiència Nacional espanyola considera que, amb aquests articles d’opinió, De Juana Chaos ha comès delictes d’amenaces terroristes i l’ha condemnat a dotze anys i mig més de presó. Com a protesta per aquesta decisió, De Juana Chaos ha optat per fer vaga de fam fins a les últimes conseqüències.
L’estat de dret (com tantes vegades ens repeteixen com si fos una campanya publicitària) no preveu la pena de mort ni la cadena perpètua. De la mateixa manera continua prohibint l’eutanàsia. Em guiaré per la bona fe i suposaré que l’estat de dret no ha deixat de confiar en les seves lleis i continua no volent aplicar la cadena perpètua o la pena de mort. Guiat per la mateixa bona fe, consideraré que els motius polítics no fan que l’eutanàsia sigui legal. Suposaré, també mogut per la bona fe, que el contingut dels articles que ha publicat De Juana Chaos és prou explícit i clar per a mantenir a la presó una persona en risc de morir. M’agradaria pensar que, a l’estat de dret, hi ha llibertat d’expressió i que, en aquest cas, així com el d’Egunkaria o el de l’actor Pepe Rubianes per esmentar-ne alguns, hi ha indicis suficients per a processar els responsables (en cas contrari, tothom ja hauria aixecat el crit al cel, com és costum, quan hi ha episodis de falta de llibertat d’expressió lluny d’aquestes contrades, posem per cas al Marroc, a Cuba o a Turquia). La bona fe m'impulsa a pensar que a l'estat de dret la justícia és igual per a tothom, que no hi influeixen les pressions polítiques i que realment hi ha independència judicial; que les declaracions del ministre de Justícia, López Aguilar, en què afirmava: 'el Gobierno construirà nuevas imputaciones para evitar dichas excarcelaciones', referint-se al cas de De Juana Chaos, no han influït la sentència judicial.
Algú deia: Fets, no paraules. Doncs en David Fernàndez, al seu llibre 'Cròniques del 6 i altres retalls de la claveguera policial', ens informa dels fets següents: l’ex-general de la guàrdia civil i membre destacat dels horrors d’Intxaurrondo, Enrique Rodríguez Galindo, fou condemnat a setanta-cinc anys de presó per l’assassinat de Lasa i Zabala i tan sols en va complir poc més de quatre perquè al·legava problemes de salut. Julen Elorriaga també va ser excarcerat per motius de salut; condemnat a gairebé vuitanta anys de presó pels mateixos fets només ha complert un 3% de la condemna. De la Rosa, després d’estafar tot Espanya, gràcies a una depressió pot gaudir d’un generós règim de tercer grau. Rafael Vera, després de ser condemnat a deu anys de presó pel segrest de Segundo Marey, reivindicat pels GAL, només va passar vuit mesos reclòs per aquella causa... En David, al seu llibre, parla bàsicament de tortures i torturadors, de com la justícia mostra diferents graus de severitat segons l’acusat, de com funciona la maquinària informativa per criminalitzar determinades dissidències, de com la policia crea les proves necessàries per a imputar algú quan interessa políticament, com el govern no vol escoltar els informes del Relator Especial per la Qüestió de la Tortura de les Nacions Unides o d’organismes com Amnistia Internacional, que asseguren que en aquest estat de dret es tortura.
Però també resulta, ara, que la fiscalia de l’Audiència Nacional demana l’arxiu del cas Egunkaria: no hi ha proves. Resulta que el novembre del 2004 el Tribunal d’Estrasburg condemna l’estat espanyol per 'no haver investigat' les tortures denunciades, dotze anys abans, per disset independentistes catalans; calia fer callar les veus discordants durant els Jocs Olímpics. Resulta també que, el novembre del 2005, Zapatero indulta quatre policies locals de Vigo, inhabilitats i condemnats en ferm a dos i quatre anys de presó per haver apallissat, insultat i vexat el ciutadà senegalès Mamadou Kane. I resulta que Aznar havia fet igual el desembre del 2000: catorze agents condemnats per tortures (un d'aquests reincident), indultats.
I resulta que... Estic fet un embolic. Massa sovint aquest estat de dret té parts fosques que em fan dubtar. Tot això fa pudor d'hipocresia. I tanta hipocresia fa que se t'esgoti la bona fe.
Mites
Recordeu Sopa de Cabra? i les cançons mítiques dels seus inicis? "L'Empordà", "Si et quedes amb mi", " No tinguis pressa", " Podré tornar enrera", " El boig de la ciutat"... Sembla que Sopa queda molt enrera però, realment, té cançons molt bones. Recordeu quan a la Repu posaven "mai trobaràs el teu príncep blau..."? quins temps aquells! ara només posen "orterades lolailas"! (hi ho sabeu Neus i Clara).
Aquests dies he estat escoltat Sopa, grup que vaig descobrir quan era petiteta gràcies a ma germana... Txi, era emocionant entrar a la seva habitació i usurpar- li els "cassets", amb nou anyets jo ja ballava a ritme de Sopa i estava enamorada d'en Gerard Quintana ¬¬': sort que amb els anys he anat adquirint més criteri en segons quines coses (i no parlo de música ;) ... en fi, que tothom sap que el meu nen és el més guapo del móoooon, oh yeah, per favor, oh yeah!!).
Doncs això, que estic recordant i escoltant antics CDs de música catalana i la veritat és que hi ha un munt de cançons molt bones. I com et vaig dir Clarona, es podria fer un Karaoke de música catalana (i jo ja tinc una llista de les millors)!! I el dia que surti, cantaré (i sense anar borratxa perduda)! t'ho prometo!!
Una de les meves cançons preferides: " No vull canviar de pell":
El que tinc, el que sóc
pot ser casual i també pot durar poc
el que vull, el que faig
pot fer-te mal si ets sempre al meu costat.
No, no, no pensis que és dolent
només és rock´n´roll.
Vaig canviant de ciutat,
no sé d´on vinc, tampoc recordo allà on vaig,
ja no sé quants anys, ja no sé què faig
quan millor em va més perdut vull estar.
Però no, no pensis que es malament
jo només vull un món diferent,
no vull canviar de pell
m´estimo més, només un món diferent.
Amb la nit els somnis cauen
al terra brut d´algun bar o al mig del fang,
demà ja és massa tard per viure un temps que ha passat
que ja no podrà tornar mai, ai, ei, ei, ei, ei...!
He sentit cridar el meu cor
com un ocell que vol escapar
però no sap on ha d´anar ni vol seguir pistes falses
tampoc no vol viure d´enganys
que el facin sentir mes estrany, ei, ei, ei...!
Al carrer, tanta gent
vull trobar algú a qui pugui estimar
no tinc prou, no! satisfacció!
si algú em mossega em sentiré millor.
No, no, no vull canviar de pell
no, no, no vull canviar de pell
No vull deixar que el temps em faci córrer
no vull canviar de pell
jo nomeés vull un món diferent!!
Misoginia per la red
Estava a punt de posar- me a estudiar altra volta però, abans, he fet una ullada pels blogs i fotologs d'amics. Un cop de vista ràpid, sense escriure res, només per retrassar una mica el moment de començar l'estudiada.
He tingut la mala pensada de visitar un blog d'aquests que parlen de les noies. El típic Blog d'adolescents que narren les seves historietes nocturnes i allò què pensen de les dones: "són totes unes fulanes, són totes unes estretes reprimides, són unes cregudes..."
Doncs això, que potser és que avui estic "sensiblona" però quan llegeixo aquestes coses se'm cau la cara de vergonya. Una cosa és fer conyes i l'altre ratllar la misogínia.
Aquests blogs d'adolescents que tanta gràcia fan a alguns, fan plorar a ulls d'una noia que es pregunta si, realment, tots els homes són així... I és que a vegades, després de veure aquestes coses penses que per molts nois només ets un tros de carn, que si et parlen és perquè volen "cardar" i que, segurament, si troben un tros de carn amb una talla de sostenidor més gran, et deixaran tirada ... Alguns no veuen que les dones som persones, amb intel·ligència i sentiments però, mal em pesi dir- ho, nosaltres a vegades, som massa insegures i sovint deixem que la nostra autoestima augmenti o disminueixi en funció de coses tant superficials com les modes, l'estètica, la pressió social i els homes.
Però no em desvio del tema: he llegit el Blog i he arribat a la conclusió que molts nois no són capaços d'entendre que les dones no estem al servei de ningú. Que si no volem sexe és perquè som lliures d'escollir, que si ens posen les banyes ens faran mal perquè també tenim sentiments, que si se'ns acosten a la discoteca amb una única intenció no fem cap mal si diem que ens deixin en pau, tampoc no ens convertim en dones de segona quan complim els 40 ni som un cero a l'esquerra quan en fem 50.
Afortunadament, després de llegir aquests tipus de Blogs m'adono que els meus amics no són així, no pensen aquestes coses i mai escriurien tals bestieses.
No vull fer un escrit feminista, simplement "clickeu" el link "Doctor cabró", llegiu el text del Taxi i alguns altres i sabreu perquè escrit això. Tot plegat m'ha provocat vomitera.
Malaltona
Estàs malalta a la feina, intentant no pensar que el cap t'explotarà i que les punxades a l'estómac et faran fer ganyotes extranyes. Llavors et sona el mòbil, ja és la cinquena vegada que sona en tres hores. És ella altra volta, i no saps si contestar. Finalment agafes i sense que pugui dir res, ja contestes directament: "estic bé mare, ets una pesada". Així és ella: si sap que estàs malalta et truca i et truca i si no li agafes el telèfon es pensa que t'has desmaiat i opta per trucar directament a la feina.
Així és ma mare, una patidora i, sí, a vegades ens enfadem i ens cridem... però em truca i es preocupa com ningú.
És el complex món de les mares: t'hi enfades, t'hi crides... però, en el fons, són les que més estimen, les que sempre estan per tu, les que mai s'obliden de res...
Tic malaltona :P
La vida és bonica però, a vegades, complicada.
Avui, per fi, acaba una de les pitjors setmanes de la vida d'una servidora. Una setmana plena de vivències noves i nervis, molts nervis. El dia 19, a les 11, "la marató" ha finalitzat... ja era hora. Ara a reempendre el fil i a continuar allò que vaig deixar mig penjat, si és que es pot.
Però una setmana estressant també ha de tenir coses bones com l'aniversari d'un que mai llegeix el Blog però que se'l perdona XD i una nit inoblidable amb els mítics Pets! Txiiiii, ahir vaig anar a la Faràndula a veure "Els Pets fan teatre". Que, per cert, havia de trobar la Clara i, tot i mirar per totes bandes, vam arribar a la conclusió que s'havia fos... on erets?????!!!!!!
Diguem que les cançons d'en Gavaldà em van ajudar a calmar els nervis que he tornat a recuperar aquest matí. I és que escoltar els directes dels Pets em fa recordar aquells temps gloriosos, de concert en concert, de taja en taja... quins records!
I què dir dels seus comentaris entre cançó i cançó??: " Montilla! ningú ho ha demanat però hi ha en Montilla!" (és una nova versió del "Bon dia! ningú ho ha demanat però fa bon dia!"). I no és que els Pets siguin un gran grup o la seva música sigui coneguda arreu, però el que és cert és que les lletres estan carregades de raó, són inteligents i sovint t'hi pots sentir mooooolt identificat/da. I això és una veritat com un temple i una màxima indiscutible.
I quanta raó que té en Gavaldà quan diu " Benvinguts al consultori dels Pets, farem una terapia de la vida"... i és que en un concert d'aquest grup n'hi ha per a tothom: pels que es fan grans, pels que han tingut una desengany amorós, pels que estan enamorats, pels qui han tastat la fredor dels hospitals, pels qui recorden els amics d'abans, pels que viuen la vida de ressaca en ressaca, pels que creuen que els canvis són bons, per aquelles dones que n'estan fartes, pels que se senten sols quan arriba el vespre, pels que valoren les petites coses de la vida, pels que volen que arribi l'agost, pels que passen massa temps a casa, pels que tenen por, pels optimistes, pels pessimistes, pels que tenen una vida complicada, pels que la veuen bonica i per a tots... ells fan teràpia per a tothom. I mira... vaig sortir com nova.
Si hagués de resumir el concert amb una frase, seria aquesta:
"La Vida és bonica però, a vegades, complicada"
Som dilluns de Pascua i com cada any,
jo porto la mona, pel fill gran.
no és igual que altres vegades, algú avui no serà a taula,
però tothom hi pensa de tant en tant.
tres canalles costen de pujar,
ningú no perdona i menys el banc,
després de la feia a casa, fas neteja de l´escala,
del bloc on treballa el teu advocat.
i avui torna a ser dissabte,
t´obriran la porta (hola com va)
et faràs la forta (t´has aprimat)
el menut pregunta perquè encara, no hi ha el pare.
quan surts i tornes a casa,
el gust dels seus llavis, (fins aviat)
fa que no t´amaguis (t´estimo tan)
la vida es bonica, però a vegades, complicada.
tan se val.
El teu home és un tros de pa.
però com sempre es va deixar enredar,
quan va sentir la condemna,
li va caure el món a terra,
que llarg es faran aquests 4 anys...
lents passen els dies... ja es Nadal,
els petits esperen els regals.
pels carrers la gent et mira,
i et saluda amb un somriure,
d´on treus tantes forces, per no plorar...
La vida és bonica però, a vegades, complicada.
Avui, per fi, acaba una de les pitjors setmanes de la vida d'una servidora. Una setmana plena de vivències noves i nervis, molts nervis. El dia 19, a les 11, "la marató" ha finalitzat... ja era hora. Ara a reempendre el fil i a continuar allò que vaig deixar mig penjat, si és que es pot.
Però una setmana estressant també ha de tenir coses bones com l'aniversari d'un que mai llegeix el Blog però que se'l perdona XD i una nit inoblidable amb els mítics Pets! Txiiiii, ahir vaig anar a la Faràndula a veure "Els Pets fan teatre". Que, per cert, havia de trobar la Clara i, tot i mirar per totes bandes, vam arribar a la conclusió que s'havia fos... on erets?????!!!!!!
Diguem que les cançons d'en Gavaldà em van ajudar a calmar els nervis que he tornat a recuperar aquest matí. I és que escoltar els directes dels Pets em fa recordar aquells temps gloriosos, de concert en concert, de taja en taja... quins records!
I què dir dels seus comentaris entre cançó i cançó??: " Montilla! ningú ho ha demanat però hi ha en Montilla!" (és una nova versió del "Bon dia! ningú ho ha demanat però fa bon dia!"). I no és que els Pets siguin un gran grup o la seva música sigui coneguda arreu, però el que és cert és que les lletres estan carregades de raó, són inteligents i sovint t'hi pots sentir mooooolt identificat/da. I això és una veritat com un temple i una màxima indiscutible.
I quanta raó que té en Gavaldà quan diu " Benvinguts al consultori dels Pets, farem una terapia de la vida"... i és que en un concert d'aquest grup n'hi ha per a tothom: pels que es fan grans, pels que han tingut una desengany amorós, pels que estan enamorats, pels qui han tastat la fredor dels hospitals, pels qui recorden els amics d'abans, pels que viuen la vida de ressaca en ressaca, pels que creuen que els canvis són bons, per aquelles dones que n'estan fartes, pels que se senten sols quan arriba el vespre, pels que valoren les petites coses de la vida, pels que volen que arribi l'agost, pels que passen massa temps a casa, pels que tenen por, pels optimistes, pels pessimistes, pels que tenen una vida complicada, pels que la veuen bonica i per a tots... ells fan teràpia per a tothom. I mira... vaig sortir com nova.
Si hagués de resumir el concert amb una frase, seria aquesta:
"La Vida és bonica però, a vegades, complicada"
Som dilluns de Pascua i com cada any,
jo porto la mona, pel fill gran.
no és igual que altres vegades, algú avui no serà a taula,
però tothom hi pensa de tant en tant.
tres canalles costen de pujar,
ningú no perdona i menys el banc,
després de la feia a casa, fas neteja de l´escala,
del bloc on treballa el teu advocat.
i avui torna a ser dissabte,
t´obriran la porta (hola com va)
et faràs la forta (t´has aprimat)
el menut pregunta perquè encara, no hi ha el pare.
quan surts i tornes a casa,
el gust dels seus llavis, (fins aviat)
fa que no t´amaguis (t´estimo tan)
la vida es bonica, però a vegades, complicada.
tan se val.
El teu home és un tros de pa.
però com sempre es va deixar enredar,
quan va sentir la condemna,
li va caure el món a terra,
que llarg es faran aquests 4 anys...
lents passen els dies... ja es Nadal,
els petits esperen els regals.
pels carrers la gent et mira,
i et saluda amb un somriure,
d´on treus tantes forces, per no plorar...
Sorpresa, sorpresa!
Ahir va ser la gran nit. Per fi vam fer- li la Festa Sorpresa al Marc! Érem gairebé uns 30 i la veritat és que va anar molt bé. Sort que tot va sortir rodat perquè arriba a durar uns dies més i em quedo sense salut. Si, si, un consell: mai organitzeu sopars sorpresa amb tanta gent perquè acabareu amb episodis de bojeria espontània.
I és que ahir el Marc, suposadament, havia d'anar a un sopar amb els meus pares i ma germana... a celebrar l'aniversari de la Meri. El meu xicot segurament pensava que seria un sopar avorrit on hauria de fer la pilota als meus pares :). Doncs això, ell mai s'hagués pensat que en arribar al restaurant trobaria tots els seus amics, germana i cosins cridant: sorpresa!!. Quan se'ls va trobar, les cames li feien figa. I, extrany en ell, gairebé no va sopar, estava en estat de "shock", pobret.
I jo, que ja em coneixeu, i sabeu que organitzar esdeveniments d'aquests no m'agrada especialment i la paciència tampoc acaba de ser el meu cavall de batalla... per tant, us podeu imaginar la il·lusió que em va fer veure que, finalment i després de mesos preparant- ho, tot va anar com la seda!! En fi, crec que ho vam aconseguir i el Marc no oblidarà mai aquesta nit ni el super- diari que l'Albert, amb col·laboració de tots, li ha fet.
I és que el Marc, el dia 17 ja serà tot un home :). Els 30 només es fan una vegada i s'ha de celebrar "por todo lo alto". Bé, ara se li ha girat feina i té gairebé 7 anys per anar preparant- me una festa sorpresa a mi, jus!jus! I és que si voleu fer una festa d'aquest tipus, comenceu amb temps i ompliu- vos de paciència...
Una nit genial, una gent genial i un xicot genial, què més es pot demanar???
La Isabel Gemio al nostre costat és una pobre principiant en això d'organitzar grans sorpreses :)
En fi, ja sé que això d'Internet no està massa present en la teva vida i no passes gaire pel meu Blog, bàsicament, per no espantar- te... però que sàpigues que preparant tot això he disfrutat com mai i que arribaràs als 30 amb uns amics i una família que t'estimen i t'aprecien molt i, perquè no dir- ho, una xicota que, tot i tenir els seus brots de caràcter i les seves enrabiades passatgeres, té una dèria que no pot dissimular i que es diu Marc.
Felicitats!
Crònica del meu primer gran procés de selecció
Ahir vaig anar al meu primer procés de selecció multitudinari... oh yeaaaar, per favor, oh yeaaaaar!!
Dic multitudinari perquè si no hi havia 200 persones, no n'hi havia cap. Ens van donar un llapis sense punta amb una goma rosegada al capdamunt i ens van passar uns psicotècnics. I jo em pregunto... 5 anys estudiant una carrera perquè aquests pingus em valorin les meves capacitats a partir d'uns psicotècnics que no tenen ni una punyetera pregunta de Dret?????
Vaig començar amb mal peu perquè em va costar moooolt trobar el centre on es feien les proves... Sort que la meva fantàstica amiga Elisabet, que estudia per la zona, em va indicar que estava caminant en direcció contrària al lloc on havia d'anar. I això que jo, quan vaig a Barna, m'emporto el mapa, però ho reconeixo: no els entenc, jo crec que els foten al revés expressament perquè et perdis. Elisabet, gràcies a tu i al mòbil vaig arrribar... Oh yeaaaaar, per favor, oh yeaaaaar!! Odio Barcelona.
El lloc estava ple de gent- molt seriots tots- entre 20 i 27 anys, si algú era més gran... a la cassola. Em vaig posar a la cua- semblava que anessim a la cadira elèctrica- amb el DNI a la boca per demostrar que no era una intrusa i per poder entrar a una sala gegantina. I allí vam començar a fer psicotècnics ambsenseaturador! Gràfiques, geometria, percentatges, derivades... i res de Dret!! Oh yeaaaaar, per favor, oh yeaaar!
Una cosa que em va fer molta gràcia, va ser que a l'entrada de l'edifici hi havia moltes noies acompanyades de les seves mares ¬¬' esperant que es fes l'hora d'entrar i, a la sortida, les esperaven a la porta.
Doncs això... una mica "xungo" tot plegat però, com ma diuen a casa: és una experiència més. Pos així m'ho prenc: com una experiència més a carregar dins el sac.
Ara a esperar que truquin i, si no, a seguir on estem que ja hi estem bé- tot i que diuen que ser un cul inquiet és bo, no?- i serà qüestió d'anar a més psicotècnics d'aquests tant divertits i a seguir estudiant i treballant... fins que em toqui la loteria, és clar.
PD: Avui m'ha germana fa 30 anys!! Com creix aquesta canalla... XDDD.
He dit que m'han regalat entrades per anar a veure "Els Pets fan teatre"????? tothom coneix la meva debilitat per les lletres de les seves cançons, unes lletres tant plenes raó!
Que dura seria la vida sense els mítics Pets!
